Catherine també és una obra infantil escrita per un autor literari reconegut entre els adults, el premi Noble Patrick Modiano. Publicada a França al 1988 amb el títol Catherine Certitud, va ser publicada en català per Cruïlla al 2001, en una edició de butxaca, amb traducció de Josep Pascual i Comelles i les mateixes il·lustracions originals de Sempé.
Ja sabem que el fet que els bons autors escriguin per a infants no és cap garantia d’èxit. Però aquí Modiano evoca la seva infantesa, de manera que la proximitat de l’experiència comença a prometre una implicació literària de fons que es tradueix efectivament en un estil de categoria i “totalment Modiano”, com podran apreciar els lectors de les seves obres.
La narradora és una Catherine adulta que viu a Nova York i que recorda els anys que va passar sola amb el pare a París mentre la mare els esperava a Amèrica. La Catherine es constitueix en una mirada infantil sobre uns personatges que sobreviuen entre tripijocs, mediocritats i somnis, així com sobre uns quants escenaris i passejos. Una mirada que troba el punt just de la màgia i la incomprensió que tenyeix la manera infantil de ser en el món adult. Una mirada rere unes ulleres que fan veure el món amb precisió o que permeten viure en el món borrós dels somnis quan es deixen de banda. Una mirada feta de tendresa i d’humor subtil que es projecta sobre uns fets i personatges memorables en la seva descripció ajustada, com la del soci del pare, sempre parlant “de catàstrofes, de moral i d’ortografia” mentre viu de la seva autoimatge de poeta. És el somriure de l’enyor el que selecciona aquests records, fets sempre de detalls i escenes delicades: l’escena de pesar-se amb el pare en la bàscula sempre buida d’un magatzem, el ball de la nena en el silenci de l’escola de ball buida o la baixada pel carrer amb el pare fent de aixecador de la petita ballarina.
La narració de l’enyor projecta de tant en tant la comprensió adulta dels fets, però acull la vivència infantil en la seva complexitat. Perquè la Catherine sap jugar a posar-se i treure’s les ulleres, a entendre ja llavors la tendresa desprotegida dels adults que l’envolten, mentre que d’altra banda accepta amb plenitud el joc imaginatiu de la infantesa. Una delicadesa per defugir els arguments trepidants, però gens enfangada en la descripció pesant ni dissolta en les boires poètiques. Un autèntic Modiano a la mida dels infants.

Teresa Colomer