Tenir aquest llibre a les mans és una bona notícia per a tots els interessats a fer que la lectura sigui un instrument de desenvolupament de les noves generacions. Ja fa molts anys que “lectura”, “hàbits de lectura” i “lectura dels adolescents” s’han convertit en tòpics recurrents d’iniciatives i debats marcats de preocupació social i d’una certa angoixa professional per part dels docents que se’n senten responsables, i responsabilitzats, alhora que sense prou instruments per delimitar els problemes i endegar-ne les solucions. En el debat s’han produït munts d’intervencions de nivell molt divers. Entre les més generalitzades, unes insisteixen en la davallada de la lectura i, per contra, se’ls hi oposen les que destaquen el fet que les nostres societats són, quantitativament, les més lectores de la història; altres constaten que hi ha una pèrdua important de grans lectors, però se’ls contesta que ara existeix una gran diversitat de formes d’oci i que el desenvolupament tecnològic porta inevitablement a una forma diferent de llegir; o també hi ha les que remarquen que la pèrdua de lectors es produeix a l’adolescència, però llavors s’assenyala que els adolescents són una punta de llança en l’ús de noves pràctiques lectores.
Afortunadament, en aquest bullir l’olla sobre la lectura adolescent, es van produint avenços substancials que poden fer més tractable aquest tema tan complex. D’una banda, la recerca ofereix dades en àmbits tan diversos com l’estudi dels hàbits de lectura de la població, on s’insereix la dels nois i noies, la descripció de les noves pràctiques de lectura en les societats tecnològiques o la delimitació dels factors familiars i socials que influeixen en l’adquisició d’hàbits lectors. D’una altra, l’extensió recent d’avaluacions externes i comparatives entre països sens dubte ha contribuït a encendre el debat i, en el nostre cas, a engegar l’alarma, però, alhora, també ajuda a fer-lo més objectiu i concret, per exemple, amb la definició del que vol dir entendre un text, amb resultats contrastats sobre la influència de la biblioteca escolar en l’accés a la lectura o amb la constatació de la necessitat de lectura de textos llargs per assolir els objectius escolars. Finalment, les polítiques educatives de la majoria de països han pogut començar a utilitzar aquests avenços per desenvolupar plans de lectura més eficaços per al conjunt de la població escolaritzada.

En aquesta línia de millora efectiva se situa aquest llibre. No és un llibre més sobre el que “cal fer”, sinó que la Mireia Manresa, professora de secundària durant molts anys i reconeguda especialista en ensenyament de la lectura a la universitat, ha partit de dues preguntes essencials per al progrés del debat:

Una, l’interrogant sobre la lectura real dels nois i noies de secundària. No sobre el que diuen que llegeixen, segons les múltiples enquestes existents –quants llibres, quins els agraden, etc.- sinó sobre allò que han llegit de veritat al llarg de tres anys de seguiment exhaustiu de vuitanta alumnes de l’ESO: quants llibres, de quins tipus i quina valoració en fan, per tal de determinar-ne tant un retrat general, com uns itineraris diferenciats de tipus de lectors. Un seguiment i una anàlisi tan exhaustiva que, sovint, al llarg del treball, els que l’envoltàvem hem fet broma sobre la seva capacitat de saber tots i cadascun dels llibres llegits per cada noi o noia, la raó de la tria i la influència del llibre en l’itinerari de lectura.

L’altra, el dubte sobre la incidència escolar en la millora dels hàbits de lectura dels adolescents. Sens dubte les administracions educatives, els docents i els bibliotecaris escolars multipliquen els esforços en favor de la lectura a partir de la idea que poden incidir en la seva millora. Però, de fet, existeixen molts més esforços que no pas evidències en aquesta qüestió. Comprovar objectivament el resultat de l’acció escolar permet obtenir seguretat i, alhora, obrir camins d’intervenció més efectius. Es tractava, doncs, de veure si allà on el centre educatiu havia implementat un pla de lectura, els nois i noies milloraven significativament els seus hàbits lectors, en contrast amb les aules on això no havia estat previst. I afortunadament, la recerca de la Mireia Manresa ens tranquil·litza en demostrar clarament que l’escola por incidir positivament en la creació d’hàbits lectors.

Relacionar els resultats dels dos interrogants dóna encara més força a l’aportació. Si sabem com és la lectura dels adolescents que tenim a les aules, si hem detectat els punts forts i febles de les lectures que fan i hem establert unes agrupacions indicatives sobre els tipus de lectors, llavors els plans de lectura poden tenir-ho en compte per saber d’on parteixen, per establir objectius concrets de millora i per dissenyar instruments que atenguin de forma adequada les diferents necessitats dels lectors.

L’estudi s’inscriu deliberadament en una línia recent de recerca socioeducativa, sobre la lectura, sorgida a diversos països europeus, especialment enfocada a extreure, explícitament, implicacions per a la programació escolar i com a recurs per al foment de l’hàbit de lectura. En aquest sentit, voldria remarcar que aquest treball suposa una innovació important per a la bibliografia internacional sobre els hàbits de lectura adolescent i que, només néixer, ja ha estat mereixedor de dos premis. No cal dir, d’altra banda, per a tots els que tenim la sort de treballar amb la Mireia Manresa en el grup GRETEL de recerca en literatura infantil i educació literària de la Universitat Autònoma de Barcelona, que el llibre compta amb el bon saber fer de la seva autora: tenir la vista posada en les aules, detectar amb claredat els problemes a partir de l’experiència didàctica, triar allò que val la pena observar, fer-ho amb rigor sense atabalar-se, analitzar les dades sense perdre’s en el bosc i recórrer al coneixement de diferents disciplines per relacionar els avenços de manera que ens ofereixen solucions concretes per a problemes ben reals.

I un problema ben real és que cal que els nois i noies llegeixin perquè encara és el mitjà més poderós que tenim per desenvolupar les seves capacitats intel.lectuals i lingüístiques. No n’hi ha prou que arribin a llegir de manera funcional en una societat alfabetitzada. Jaume Vallcorba ens recorda aquesta necessitat humana a través d’una cita de Raymond Queneau: “pot ser que la dificultat no sigui en ella mateixa un símptoma de superioritat, ni que sigui tampoc cap necessitat. Però cal fer un esforç per anar de menys a més. Per poder seguir el vol d’un ocell cal aixecar la mirada. I això fatiga, perquè estem acostumats a baixar-la”.1

(Pròleg de Teresa Colomer a l’edició impresa del llibre)
1 Vallcorba, Jaume (2013). De la primavera al Paraíso. El amor de los trovadores a Dante. Barcelona: Acantilado, pàg.100. (Traducció de l’autora)