La compilació dels divuit articles que conté aquest llibre són una àmplia aproximació al concepte d’hipertext per a la formació del lector literari.

Hipertext és un terme que apel.la a diverses accepcions segons el camp en què s’utilitzi i, per tant, sovint provoca confusions. Per salvar aquest escull, i seguint la terminologia d’Eco (2003), Mendoza estableix des de la introducció la diferenciació entre hipertext textual, és a dir, el text literari imprès que inclou referències a altres textos, text hipertextual, és a dir, un text digitalitzat que dóna accés a través d’enllaços als seus referents, i hipertext sistèmic, o aquell que es produeix a l’espai cibernètic.

Partint de la idea que el lector actual està exposat a una activitat lectora permanent i que gran part de l’efectivitat de la recepció depèn de la capacitat del lector de relacionar continguts, Mendoza argumenta la necessitat de domini de l’hipertext en totes les seves accepcions. Un argument central al llarg de tota aquesta compilació és que aquest domini i les competències que porta aparellades s’adquireixen per l’entrenament del lector en aquestes formes de lectura,

El llibre presenta anàlisis i propostes que poden resultar útils a investigadors o professors interessats en analitzar o aplicar models de lectura hipertextual en la seva pràctica professional. Encara que l’ordre dels articles resulta una mica aleatori, es distingeixen tres grans blocs temàtics:

En primer lloc, s’aborden les característiques de la lectura hipertextual des del punt de vista de la recepció del lector en els articles de Borràs (cap. 1), centrat en el text digital, i Mendoza (cap. 3), que aborda el concepte d’hipertext en tots els seus significats. Els seus arguments estableixen clarament la pràctica de relacionar, comparar i establir dependències entre obres com a estratègies imprescindibles en la formació dels lectors d’avui en dia.

En segon terme, es presenten propostes relacionades amb l’hipertext textual, el tipus més abordat en aquesta compilació. S’analitzen obres multimodals com la novel.la gràfica (cap. 4), el llibre àlbum i el llibre il.lustrat, en tant que lectures que porten a altres lectures i que reclamen un lector actiu (caps. 5, 6 i 8). També s’analitza la intertextualitat i la metaficció en novel.la (cap. 7), relats (cap.12), cançoner popular (cap. 11), dibuixos animats (cap.15), poesia (cap.16) i música (cap. 17).

La gran diversitat de les obres analitzades, així com els diferents mitjans de comunicació inclosos, testimonien que les fronteres del text s’amplien en una època en què l’educació literària ja no es considera completa si no es presenta integrada a la cultura general. L’aclaparadora presència d’aquesta perspectiva múltiple en el llibre reflecteix la realitat de la investigació sobre l’hipertext en literatura infantil i juvenil, encara prou allunyada de l’univers digital. Això s’equilibra lleugerament en el capítol 2, que aborda el tema de la ficció hipertextual i els seus possibles arquitectures de la mà d’Osvaldo Cleger.

Finalment, s’ofereixen possibles recorreguts per l’acostament escolar d’obres a través de l’hipertext i la comparació. És el cas de la proposta de Díaz-Plaja sobre Huckleberry Finn (cap. 9), Sanjuán Álvarez sobre els relats de nàufrags (cap.10) i Romea Castro sobre Cleopatra (cap. 13). Aquest bloc es completa amb l’aportació de Llorens García i Rovira Collado (cap. 14), que proposen l’escriptura col.laborativa en blogs i wikis com a eina per a l’educació lingüística i literària.

En resum, aquesta àmplia visió sobre l’hipertext, tot i concedint major importància a l’hipertext textual, ofereix claus substancials per abordar el tema des de diferents angles, per integrar-lo en les pràctiques educatives, a més de servir com a punt d’arrencada per a nous estudis que complementin aquest repàs a les parts més desateses.

Els capítols 15 a 17 són de lliure descàrrega a la pàgina de l’editorial: http://www.octaedro.com/OCTArt.asp?libro=10134&id=es&txt=Leer% 20hipertextos