La vida està feta de petites lleialtats cap als que ens envolten, lleialtats que de vegades ens posen en una cruïlla, ens obliguen a callar, a afirmar, o a prendre decisions que semblen anar en contra del que creiem, pensem o volem. D’això justament tracta la novel·la, de com ser fidels als altres moltes vegades ens porta a no escoltar aquesta veu interior que, com a Cécile, una de les protagonistes, ens diu una i una altra vegada “em vull baixar” (pàg. 157).

Les lleialtats constitueix un relat de capítols breus i de prosa intensa, caracteritzat per un llenguatge ple de metàfores, comparacions i frases fetes que s’omplen de sentits diferents, nous. És una novel·la polifònica, teixida a partir de quatre veus: s’alterna la primera persona de dues narradores adultes -Hélène i Cécile- amb un narrador en tercera que està focalitzat des de la perspectiva de dos nois d’institut: Théo i Mathis. Aquesta última elecció sorprèn els lectors i ens descobreix un gran respecte cap a les veus (i les vides) adolescents. La construcció polièdrica intercala molt bé el que passa al món extern i intern dels protagonistes per filar una història en la qual, en nivells diferents, tots tenen les seves lleialtats i fingeixen una normalitat que cada vegada costa més sostenir.

És un relat que parla sobre el temps, sobre les relacions i els seus canvis. També sobre les pors, els silencis, els conflictes no expressats com bombes sempre a punt d’esclatar. I és, així mateix, una reflexió sobre quant coneixem als que tenim a prop, a aquest Altre, escrit amb majúscula en el text … Quant dolor guardat, quantes coses no dites, per mantenir una normalitat i no voler alterar “la crosta del costum”, com diria Cortázar, que igualment acaba esquerdant-se en mil trossos.

Com en les obres gregues antigues la tragèdia s’anuncia: ja des de la pàgina 16 i al llarg de la novel·la s’acumulen presagis que, més que convidar-nos, ens obliguen a seguir endavant, ens comminen a saber què és el que passarà. I el final ens deixa sense alè, amb un buit que ens porta a qüestionar els paràmetres externs d’una societat a la qual no semblen importar-li les persones ni el seu món intern, sinó l’observable, mesurable, quantificable. Que no pot -o no vol- mirar més enllà. Però també ens convida a repensar quant i com ens juguem cada dia, quin és el nostre marge i la nostra voluntat d’acció.

Estem davant d’una història molt ben explicada. I al mateix temps davant un relat que trasbalsa, que exemplifica a la perfecció la cita de Kafka: “Un llibre ha de ser com una destral; capaç de trencar el mar glaçat que hi ha en nosaltres”. Això és Les lleialtats.

Martina Fittipaldi