L’edició d’En Tristany s’encongeix ens permet tenir per fi en català aquesta genial historia apareguda al 1971 i traduïda al castellà al 1982 per l’editorial Alfaguara. L’edició de Blackie Books tracta l’obra com tot un clàssic, amb notes sobre l’autora i el seu famós il·lustrador, així com l’afegit d’un pròleg del cineasta David Trueba i la faixa que envolta el llibre declarant que va ser el seu llibre d’infantesa. Ens ho podem ben creure, perquè la historia d’aquest nen que s’encongeix enmig de la indiferència cordial de l’entorn és tan colpidora com divertida i compta amb les il·lustracions de Gorey com a part inseparable de la petjada que ens deixa.

El primer encert que volem assenyalar és constructiu: la narració és un rellotge ben greixat en què totes les peces van encaixant i tots els detalls prenent sentit, com, per exemple, les ofertes de la capsa de cereals que Tristany llegeix distretament a l’inici i que resulta ser clau per entendre què ha passat. Són detalls molt propers a l’experiència infantil que criden a la identificació i l’empatia del lector per què, quin nen no ha vist, posem per cas, que sabates o mànigues de sobte no li van bé?.

El segon encert és la substància que el configura: un humor que l’amara almenys en tres sentits diversos: la imatge tòpica dels hilarants personatges (la mare preocupada per les tasques de la llar, amb un repartiment tradicional de la culpabilització, la racionalitat i l’autoritat entre el matrimoni, la mestra i el director de l’escola argumentant des dels seus estereotips pedagògics i jeràrquics, la secretària fent-ho des de la burocràcia eficient, etc.); la ridiculització de les actuacions adultes des del punt de vista “objectiu” de l’infant, en la línia d’El petit Nicolàs; i un llenguatge ple d’equívocs i raonaments lògics a partir de l’absurd de la situació, com en el memorable diàleg amb el conductor de l’autobús escolar.

El tercer mèrit es refereix al fons de la qüestió tractada. En un món confortable i benestant, però sense relacions autèntiques, en Tristany no només viu en soledat, sinó que accepta la situació amb tota naturalitat, desenvolupa una certa autosuficiència per sobreviure al conflicte, amb recursos molt ben pensats, i viu refugiat en els jocs i el televisor. Com ens recorda Peter Pan créixer és un problema comú a tots els infants, fins i tot pot ser-ho la por a fer-ho, així com la fantasia d’impedir-ho. El final aquí és tan divertit com desoladorament pessimista.

Teresa Colomer