L’atenció al catàleg de les nostres editorials de referència en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil permet, sovint, troballes molt interessants. Joventut, la més antiga que tenim (aviat arribarà al segle d’existència), acaba de publicar el primer llibre d’una jove artista i dissenyadora sud-africana, d’ascendència anglo-polonesa, que s’havia estrenat com a il·lustradora fa un parell d’anys, i que ara ens ofereix, en solitari, una petita joia que fa pensar que valdrà la pena seguir-ne la trajectòria: El Guardalluna (The Moon Keeper).

Aquest àlbum il·lustrat, com tants altres, exemplifica el caràcter relatiu de les fronteres entre gèneres en la producció actual. La ficció i la no ficció, la narrativa i el llibre informatiu, se sobreposen aquí en una història delicada i tendra, protagonitzada per un os polar que rep l’encàrrec de cuidar la Lluna, personalitzada mitjançant la conversió del nom comú, escrit amb majúscula en el text, en nom propi. Havent posat l’ànima, el cor i tot el seu afecte i capacitats en aquesta tasca, l’Emili -així es diu l’os- s’angoixa extraordinàriament en veure com el seu estimat astre es va fent cada vegada més i més petit. Les consultes a l’entorn conegut (el veí, el cosí que viu a la jungla…) accentuen aquesta inquietud en confirmar que el fenomen és observable per tothom i des d’arreu. Per sort (i com el lector infantil pot preveure amb satisfacció si ja en té l’experiència), la disminució i la desaparició de la lluna són només temporals: una manifestació de la fase minvant del satèl·lit de la Terra, que aviat torna a créixer i acaba assolint la plenitud completa. En comprendre el perquè de tot plegat, l’Emili queda absolutament subjugat, i encara més fascinat si és que això és possible, per l’objecte de la seva cura i atenció, a qui es presenta i que (re)descobreix gràcies al nou coneixement adquirit.

A banda de la informació que conté sobre un dels més famosos cossos celestes, l’àlbum de Zosienka combina deliciosament el codi verbal i el codi visual en un producte treballat a pols fins al darrer detall. La traducció és excel·lent, molt més encertada en català pel que fa al títol (que en castellà pot induir a confusió amb Mune, la pel·lícula d’animació francesa, de fantasia i aventures, estrenada el 2014). I fa plena justícia al magnífic tàndem entre les imatges, que juguen amb el contrast entre llum i fosca per mostrar metafòricament la simbiosi perfecta entre la Lluna i l’Emili (d’una blancor paral·lela no pas casual), i un llenguatge ric, precís i ple de girs característics, denotatiu d’un domini expressiu que, lluny de dificultar la comprensió de l’obra, la dota d’una categoria especialment remarcable en el marc de la senzillesa del conjunt. Vet aquí, doncs, una novetat que no ens podem perdre.

Neus Real