El gnom no dorm és un conte molt adequat per als dies nadalencs, tot i que potser hauríem de dir “per a les nits” d’aquests dies. Astrid Lindgren, l’autora de Pippi Calcesllargues i altres llibres ben coneguts, el va escriure cap al 1960, però no s’ha publicat fins ara. Les il.lustracions són de l’autora belga Kitty Crowther qui, justament, va rebre el premi Astrid Lindgren (el “nobel infantil”) al 2010. Es tracta de la petita historia mágica d’un gnom molt vell que surt a les nits d’hivern per cuidar els habitants d’una granja. Parla a cada animal i persona en una llengua mágica “callada i breu” que els animals entenen. Els reconforta, els alimneta i els dóna l’esperança de la primavera, amb una cançoneta adequada a cadascun. Amb un esquema repetitiu, un llenguatge poètic i la intercalació de les cançonetes, resulta un conte idoni per ser llegit en veu alta als infants, ben arraulits al llit o al sofà. La historia és la revelació del secret màgic de les diminutes passes que es veuen al matí sobre la neu i entre les cases. Ofereix la seguretat que algú està ben despert tot vetllant pel benestar de tots en la nit glaçada. Se situa a l’alçada dels petits per recórrer el paisatge lluminós de la neu a través de seqüències breus que s’aturen a cada estable, corral i llit. Tot està bé, en un cicle antic de la natura en què “els hiverns arriben, els estius se’n van”, “les estrelles centellegen al cel i el fred mossega”, però, en què, com murmura el gnom, “les orenetes són a punt d’arribar”. Un conte quasi tradicional, ben fet en tots els sentits, amb una il.lustració càlida, plena de punts de llum entre les ombres de la nit i el blanc de la neu. En uns dies com aquests, plens dels secrets màgics dels reis i pares noëls que porten joguines, res més indicat que revelar el misteri més bàsic d’una esperança confiada en el futur.

Teresa Colomer