El dragón blanco y otros personajes olvidados és un llibre que, de fet, són molts llibres. En primer lloc, és un volum de contes molt ben escrit per Adolfo Córdova, il·lustrat en tons foscos per Riki Blanco, curosament editat per Fons de Cultura Econòmica i que ha estat inclòs en el prestigiós catàleg internacional The White Ravens 2017. També és un lloc de trobada de personatges oblidats, és a dir, de personatges secundaris provinents d’altres obres, les històries dels quals han quedat postergades (fins i tot un o dos segles, en alguns casos!) per tal de “ser narrades en una altra ocasió”, com diu l’epígraf de Michael Ende amb què s’obre aquest volum. I sens dubte, és una forma excel·lent de diàleg de la literatura infantil i juvenil amb la seva pròpia tradició. Perquè, com en un jardí de camins que es bifurquen, els contes de Córdova tornen a moments fugaços de grans obres de la literatura universal que, vistos amb nova llum, esdevenen punts de partida per a aventures igualment noves dels personatges que no van ser els herois dels seus respectius relats i van quedar, per tant, a les bambolines de la història.

Aquest joc narratiu ens endinsa de vegades en el futur o bé en l’origen mai explicat de certs personatges; d’altres, simplement ens proposa imaginar històries paral·leles a les que en el seu moment van ser publicades. I tot això, amb un llenguatge evocador, poètic, “dens” en el millor sentit del terme. Vegeu-ne un botó de mostra en l’inici del relat “El Rey Cisne”:

Desde el aire, la tierra les parecía una sola alfombra tejida con diferentes sedas. Los cisnes veían sus sombras deslizarse en bandada sobre planicies verdes y medallones azules, en un único reino de líneas centelleantes y curvas caudalosas, y se sentían parte de un gran lienzo.

D’altra banda, la il·lustració de Riki Blanco és un gran encert del llibre. Amb una paleta de colors inusual (basada en el negre, els blaus, els grisos i el vermell coure), la imatge funciona com un element cohesionador dels diversos relats. Tanmateix, alhora destaca la varietat de formes de diàleg que estableix amb el text: aquí ajuda a construir l’atmosfera d’un conte, allà accentua la perspectiva d’un personatge, més enllà deixa algun gest de complicitat cap a un altre dels contes del volum.

En acabar les darreres pàgines del llibre queda la sensació de ser davant d’un text com d’un nou gènere. I aquesta sensació s’acompanya, indefectiblement, del desig de llegir més obres com aquesta.

Lucas Ramada