En la de Munari, la Caputxeta no és Vermella, sinó Blanca i la història passa en un escenari igualment blanc, així que només pot reconstruir-se a partir de la imaginació que suscita l’àlbum. Les dues ofereixen una aproximació interessant a l’oralitat des del grafisme. Malgrat que són llibres il·lustrats, l’accent és a la paraula i el full composat per ratlles i figures geomètriques o en blanc és un espai per imaginar i fabular des de l’abstracció.