Una de les coses que caracteritza l’actualització literària dels contes populars és l’equilibri entre la pervivència de la tradició i la renovació de les seves formes per ajustar-se als nous contextos de lectura i lectors. Elizabeth Wanning Harries explica això a través d’una imatge bíblica que parla de la necessitat d’omplir els bots amb vi nou per conservar-ne l’essència:

Els escriptors de contes de fades poques vegades intenten desvetllar o redescobrir els elements del folklore en un conte. Més aviat, construeixen, revisen i canvien a partir de la història que coneixen, tot rellegint a la seva manera i abocant vi nou en els bots vells que reconeixen com a part de la tradició escrita.

L’equip de Moving Tals fa precisament això amb l’ebook per tauleta i telèfon intel·ligent The Unwanted Guest (“El visitant incòmode”), el qual es basa en un conte popular jiddisch que narra com la casa d’un vell és invadida per la pobresa fins que ell aconsegueix fer-la fora gràcies a la seva empenta i perseverància. El relat multimèdia conserva l’estructura simple del conte original i estableix vincles amb la narració oral a través de les seves formes (repeticions, personatges caracteritzats esquemàticament, etc.), així com a través de la veu del narrador o de la possibilitat que el lector faci el seu propi voice over. Alhora, se situa en la tradició escrita en assenyalar al final que es tracta d’una versió digital (la de Jacqueline Rogers) feta a partir de la versió de Beatrice Silverman Weinreich del conte popular “la pobresa creix, creix”. I igualment s’insereix dins la tradició fílmica fent ús dels recursos narratius propis d’aquest mitjà i ret homenatge al curtmetratge Darkness, Light, Darkness de Jan Svenkmeyer. La combinació de tot això i l’estètica gràfica de la interfície fa que es recreï l’essència del conte popular i que s’ofereixi una versió molt moderna i alhora connectada amb la tradició oral, amb l’art d’explicar contes.

Aquest art s’aconsegueix amb diferents elements. Els recursos gràfics sens dubte hi contribueixen: l’ús del gris per recrear la vida miserable del vell i la dels colors per mostrar el canvi produï, els jocs amb la perspectiva a través de la contraposició dels plans per generar tensió i empatia, el canvi de disseny per marcar el clímax de la història (la seqüència s’amplia i desplega en 360 graus per assenyalar que és el punt d’inflexió), les lletres movibles i voladores per suggerir l’adaptabilitat i renovació del text, etc. També l’ús eventual de la música, així com la presència d’alguns sons resulten molt pertinents per mostrar que la casa escenifica la precarietat que porta la pobresa alhora que suggereix l’ansietat i el desassossec del vell. D¡altra banda, el text és bo i la imatge personificada de la pobresa que creix i que ho omple tot amb la seva misèria és esglaiadora en tots els sentits. La narració en anglès, amb el seu ritme pausat i la seva excel·lent entonació, sembla que transporti el lector a un situació de lectura compartida, encara que aquesta realment es faci en solitari (llàstima que la versió en castellà sigui bastant menys efectiva).

El que uneix tots aquests elements i fa que sigui una bona versió és la simplicitat aparent que ens ofereix. Es recrea el fantàstic sense que l’artifici robi l’escena. Són aquests detalls que distingeixen el treball de Moving Tals d’altres segells a l’hora de servir vi nou en vells odres. En aquest sentit, és poc rellevant –si de cas no és pas una virtut– que la interactivitat no sigui el plat fort d’aquesta versió; ben a l’inrevés, en aquest cas és això el que permet connectar amb l’essència de la narració.

Des del punt de vista didàctic, The Unwanted Guest ofereix moltes possibilitats. Permet transmetre un llegat -la tradició hebrea- poc difós en la literatura infantil i juvenil, alhora que constitueix un bon exemple per estudiar l’adaptabilitat del gènere i el transvasament de mitjans. També obre un espai simbòlic per reflexionar sobre la pobresa. Així mateix, el web de l’editorial, a què està enllaçada l’aplicació, té una secció per a educadors on hi ha diversos recursos didàctics. “Slow tweets” potser és la més interessant de totes. Inspirat en els rètols de carretera de Burma-shave, busca emprar tuïts per construir narratives pausades que connectin frases aïllades entre si; un exercici creatiu amb un tempo també en consonància amb el temps de la narració.