Malgrat que encara sabem ben poc sobre els mecanismes d’incorporació de les propostes didàctiques renovadores a les planificacions docents, tenim algun indici sobre el temps que ha d’haver passat, un mínim de deu anys, perquè es comenci a implantar de manera generalitzada allò que es promou en els currículums i en la recerca especialitzada. Així, les dues dècades transcorregudes des de la forta renovació curricular en el nostre context a la dècada dels noranta donen sentit a l’aparició d’una obra com La educación lingüística, entre el deseo y la realidad, que pretén, precisament, tal com s’afirma en la introducció, “evaluar en qué medida los denominados enfoques comunicativos han influido en la transformación de las prácticas de la educación lingüística en lengua materna” tant a l’estat espanyol com en el context llatinoamericà.
Es tracta d’un treball coral amb l’aportació de reconeguts especialistes, més cohesionat i intencionat del que acostumen a ser els assajos d’autors diversos. Això és així gràcies a la claredat d’enfocament que hi confereix l’editor, Carlos Lomas, convençut defensor i coneixedor de la mirada comunicativa per a l’ensenyament i l’aprenentatge de la llengua i autor d’altres assajos sobre el tema com és Cómo enseñar a hacer cosas con las palabras, del 1999, una obra de referència imprescindible i pionera en el nostre context. No és estrany, doncs, que aquell interès inicial hagi conduït cap a la inquietud revisionista unes dècades més tard.

Aquesta voluntat de revisió impregna tot el treball i va acompanyada, amb més o menys intensitat segons cada apartat, d’una intencionalitat informativa i formativa sobre les bases teòriques que avalen la perspectiva comunicativa i sobre els principis que sustenten l’ensenyament de les diferents competències lingüístiques. Aquest enfocament parteix de la hipòtesi que l’ensenyament de la lectura i l’escriptura encara està en període de transició entre la mirada estrictament formal i la perspectiva comunicativa i del convenciment, expressat de manera contundent en la presentació del llibre, que “durante demasiado tiempo el lenguaje ha sido estudiado como si fuera un cadáver”.

A partir d’aquest plantejament, el lector es troba, en un principi, dos capítols-brúixola amb els referents per entendre els principis teòrics que fonamenten els enfocaments comunicatius. Si, en el primer, Tusón fa un tour guiat per les disciplines de referència com són la sociolingüística, la lingüística del text, la pragmàtica i l’anàlisi del discurs, Lomas, en el segon, ofereix una selecció dels textos canònics dels principals referents que defineixen i sustenten l’aprenentatge de la llengua des dels postulats comunicatius, provinents la majoria de l’àmbit de l’ensenyament de llengües segones i estrangeres. Tots dos capítols expliquen els orígens, els principis bàsics i la lògica que motiven la defensa i el compromís amb una manera d’ensenyar llengua que parteix de les necessitats de comunicació de l’aprenent, que fomenta l’habilitat per actuar i que se sustenta no només en la competència lingüística sinó també en la sociolingüística, en la discursiva i en les estratègies comunicatives dels aprenents.

Un segon bloc de continguts traça el camí recorregut i esbossa les línies programàtiques bàsiques a partir de la reflexió sobre el passat, present i futur del tractament didàctic de les diferents competències comunicatives. Diversos especialistes com són Guadalupe Jover, Isabel Soler, Víctor Moreno, Teresa Colomer, Carlos Lomas, Daniel Cassany i Cristina Aliagas fan una caracterització detallada de les especificitats de les competències oral, lectora, escrita, literària, mediàtica i hipertextual. En dibuixen l’estat de la qüestió i hi fan una posada al dia per tractar els aspectes clau de cadascuna tot tenint en compte l’evolució i les aportacions científiques i didàctiques dels darrers anys.

Finalment, la intencionalitat més revisionista queda representada per l’apartat final del llibre, “Pasado y presente de la educación lingüística”. Diferents autors coneixedors de cada context hi ressegueixen “les llums i ombres” del paper jugat per l’enfocament comunicatiu a l’estat espanyol i a l’Amèrica llatina. Carlos Lomas, Andrés Osoro, Fabio Jurado, Celia Díaz, Ysabel Gracida, Tatiana Sule, i Gustavo Bombini hi analitzen els factors que fan que l’ensenyament de la llengua i la literatura s’eternitzi en una etapa de transició contínua, com són els avenços i retrocessos dels diferents documents curriculars des de la dècada dels vuitanta fins ara, les polítiques de formació inicial i continuada del professorat o el paper dels llibres de text com a limitadors de la creativitat programadora dels docents. Un recorregut reblat pel treball de Nussbaum i Unamuno, que actualitzen els conceptes de plurilingüisme i multilingüisme i la trajectòria que han seguit en el món educatiu.

El fet que els anomenats enfocaments comunicatius no representin una metodologia concreta sinó una mirada determinada cap a l’ensenyament i l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura els fa especialment permeables a la incorporació de les diverses actualitzacions didàctiques per afinar-ne les pràctiques d’aula però també n’ha propiciat certa simplificació basada en la reducció d’aquesta competència a una mera tècnica o en la creença que s’aprèn a escriure només escrivint i que s’aprèn a llegir només llegint. En aquest sentit, la cerca d’estratègies que integrin de manera efectiva els sabers i el saber fer encara és una de les línies a concretar i a afinar en les programacions docents. Si bé no s’entra a fons en aquesta qüestió de manera explícita, la solidesa i rigorositat de tot el treball suposa un bon antídot contra possibles simplificacions. Alhora, l’obra apunta cap a una línia emergent sobre la competència comunicativa perquè “no basta con adquirir competencias comunicativas en el uso de las palabras si ese uso no va acompañado de una ética democrática que las ponga al servicio de la convivencia en libertad y en equidad entre las personas, entre las lenguas y entre las culturas”.