Janet Evans (ed.)
Challenging and controversial picturebooks. Creative and critical responses to visual text. Un títol atractiu, sens dubte, i que genera en el lector dubtes com ara: Quina és la frontera que delimita els textos controvertits i/o que plantegen reptes? Quines experiències de lectura provoquen aquestes obres? Existeixen reticències a aquest corpus? Aquests i altres interrogants es van resolent durant el compendi de capítols que signen especialistes de 6 països (Canadà, Gran Bretanya, Alemanya, Itàlia, Portugal, Noruega), tots ells sota la coordinació de Janet Evans.
L’obra ens ubica en un terreny relliscós, si més no d’entrada, ja que cal saber què és el que es considera controvertit i què no. Aquesta qüestió més teòrica i de definició de l’objecte d’estudi la trobem als primers capítols. Evans caracteritza aquests corpus com a obres literàries que presenten complexitats que obliguen al lector a respondre amb preguntes filosòfiques que sovint formen part de la base de la vida i per al qual, el camp de la lij no té encara un terme per referir-s’hi. En general, els autors parlen d’aquests llibres com a propostes que aborden reptes reals (la violència, la sexualitat, la mot, el racisme, l’amor, la depressió, la tristesa i la solitud, el suïcidi, les drogues, l’holocaust, l’avortament, entre d’altres) que, lluny de ser entesos com a receptes terapèutiques, obren vies d’exploració que necessiten de la conversa amb els altres per comprendre els desafiaments interpretatius que plantegen.
Evans, Nodelman, Beckett o Ommundsen aprofundeixen en els paràmetres en els quals emmarcar aquestes obres, bàsicament àlbums il·lustrats contemporanis, i ho fan des de diversos nuclis temàtics com ara els eterns bestsellers i les seves controvèrsies poc aparents, els contes de fades i les seves adaptacions postmodernes o el destinatari d’aquest tipus d’obres. En aquests cinc primers capítols resulta interessant l’apartat que es dedica a un nou tipus d’un llibre, “text de fusió”, definit com a una barreja de còmics, novel·les gràfiques i llibres il·lustrats que utilitza tècniques diferents i que es pot entendre a partir del llibre Lobos en la pared (Gaiman, N; McKeen), el qual es considera l’exemple més clar d’aquesta tipologia.
A partir del capítol sis i fins el dotze trobem la veu del lector, especialment la resposta lectora d’infants d’entre vuit i dotze anys. En aquesta part del llibre es presenten petites recerques de caràcter exploratori, sovint centrades en una obra o tòpic, de les quals en sabem el context i la metodologia, tot i que aquestes explicitades més amb la voluntat d’emmarcar que d’aprofundir en mètodes de recerca. En un llibre panoràmic com aquest no es troba a faltar l’aprofundiment metodològic, però cal saber que la veu del lector s’anirà intercalant amb el discurs acadèmic sobre les característiques d’aquestes obres i les capacitats dels lectors de fer-les emergir.
Hi ha qüestions generals rellevants que impregnen diversos capítols i que podríem dir que constitueixen alguns dels punts claus que el llibre en el seu conjunt vol aportar. Una d’elles és el fet de qüestionar el concepte que els adults tenen de la infantesa. Es posa a debat la idea la reticència a obres amb temes complexos té la base en la mirada dels adults que pressuposen que els nens tenen habilitats limitades per comprendre certs tòpics o bé que se’ls ha de protegir d’aquests, fet que sovint provoca que es restringeixin les experiències literàries. Una altra qüestió és el potencial dels contes de fades per oferir obres postmodernes amb reptes interpretatius gràcies a propostes il·lustratives. La darrera és els diversos anàlisis a fons d’alguns àlbums coneguts al nostre context com ara Guineu (Brooks, R.; Wild, M.), La caputxeta vermella (Frisch, A.; Innocenti, R.) o L’arbre vermell (Tan, S), així com d’altres obres que, tot i ser desconegudes en el nostre context, en podem seguir el discurs explicitat gràcies a la decisió editorial d’oferir una obra generosament il·lustrada. Al conjunt, també se li suma la virtut d’aportar referències teòriques que obren vies interessants cap a cada un dels enfocaments que es plantegen.
És destacable el tancament del llibre. En Klaus Flugge, editor consagrat, propietari de l’editorial Andersen Press i guardonat, entre d’altres, amb el premi honorari a Bologna al 2013 pel seu compromís en el camp dels llibres per infants, ens parla del món de la producció i la recepció d’aquest tipus d’obres literàries en el format d’entrevista i abordant temes com la censura, el potencial dels bibliotecaris com a principals compradors de certes obres i també com a promotors d’aquestes. Aporta exemples de temes complexos editats des de la qualitat narrativa i visual i postula la necessitat de fugir d’aquesta nova i creixent onada de producció tan pensada en satisfer un mercat que demana obres “fàcils de digerir”. En aquest sentit, resulta especialment interessant el seu punt de vista sobre el fet que calen mestres que discuteixin sobre el sentit d’aquestes històries i ajudin als infants a veure altres aspectes del llibre.
En resum i pensant en la globalitat de la proposta, ens sembla que és un llibre que pot interessar a un públic ampli, no només acadèmic, ja que aporta una reflexió de qualitat sobre un tipus de producció literària i ho fa des d’un discurs acadèmic impregnat de voluntat divulgativa.