Tornar

Album[s]

Van der Linden, Sophie

Editorial: Arles: Éditions De Facto/ Acte Sud
Any: 2013
ISBN: 978-2-330-02546-5

Al primer cop d’ull, Album[s], de Sophie Van der Linden, no sembla un llibre d’assaig. El gran format, l’enquadernació cartoné i un disseny de coberta minimalista, allunyen el lector de la típica imatge del llibre de no ficció. I és que l’autora ha volgut portar fins a les darreres conseqüències una aposta poc usual i un tant arriscada: reflexionar i teoritzar sobre el seu objecte d’estudi tractant d’utilitzar el llenguatge formal que s’està analitzant; és a dir, parlar sobre l’àlbum, assumint que es tracta -en paraules de l’autora- d’un suport per al qual la materialitat de l’objecte llibre és essencial. És partint d’aquesta lògica on pren sentit el blanc de la coberta: la paraula àlbum, del llatí albus, originàriament significa blanc. Més tard, adquirirà el significat de petit quadern en blanc destinat a contenir tota mena de col·leccions d’imatges i petits textos, per acabar convertint-se en un dels formats més característics de la literatura infantil actual.
Van der Linden parteix d’aquest blanc, del blanc de la pàgina sobre el qual s’inscriuen textos i imatges, per tal de configurar una proposta teòrica que pren cos a través del discurs i de la seva posada en escena. I és que aquí, com en tot bon àlbum, el plantejament gràfic influeix en el textual, en la mateixa mesura que el text incideix en la composició de la pàgina. No debades, l’encarregat de la direcció artística Album[s] és l’editor i autor d’àlbums Olivier Douzou. Aquest punt de partida configuraAlbum[s] com una obra eminentment sintètica i molt visual. Perquè si amb Lire l’album (L’atelier du poisson soluble, 2006), Sophie Van der Linden s’endinsava en el món dels àlbums per tractar d’esbossar una definició d’un tipus de llibre caracteritzat per la seva heterogeneïtat, aquí pretén ordenar, simplificar i sintetitzar tot el coneixement que ha anat adquirint sobre l’àlbum al llarg dels anys i de la seva pràctica en múltiples tallers i classes.

La part inicial del llibre és una mena de prefaci on l’autora apunta una primera definició de l’àlbum, que recull els punts clau sobre els quals gravitava Lire l’album. A través de croquis molt descriptius (dibuixats per Douzou) i sobre un paper mate, l’autora va exposant, un per un, els punts essencials que distingeixen l’àlbum dels altres llibres, per arribar a una definició marcada eminentment per la interacció text-imatge-format (on la composició i l’encadenament articulat de les dobles pàgines juguen un paper essencial).

A partir d’aquí, el llibre està dividit en quatre capítols que ens mostren les possibles variants d’aquest format, i posen en evidència com aquesta primera definició serveix de closca per a proposicions més concretes que van enriquint-la i que donen tot el seu significat a la [s] del títol. Seguint amb el caràcter esquemàtic de l’obra, els capítols es divideixen en “principis”, “funcionament”, “evolucions” i “complements”. El paper passa ara a ser satinat i cadascun dels elements tractats a cada capítol s’exposa a través d’un exemple d’àlbum concret.

El capítol “principis” tracta de fer veure al lector com, en un àlbum, tots elements participen en la construcció de sentit. L’autora fa un repàs que va des dels aspectes més materials del llibre (com les dimensions, el tipus de paper, el nombre de pàgines, l’enquadernació o el format), passant pels més evidents a tenir en compte (l’estil, la tècnica, el tipus de text o les relacions text/imatge), fins a arribar als més compositius (com el punt de vista, el ritme o la relació espai/temps/moviment). Un viatge que té lloc a través d’obres concretes d’autors com Anne Herbauts, Blexbolex, David Wiesner, Akiko Hayashi, Ury Shulevitz, Tomy Ungerer o Jon Klassen, entre molts d’altres.

El capítol de “funcionament” és sense cap mena de dubte el més original i innovador. Aquí, a través d’un profund estudi de la producció francesa, es proposa una classificació que permet diferenciar l’àlbum en tres categories: àlbum il·lustrat (el pes de la narració recau sobretot en el text, tot i que la seva relació amb la imatge l’allunya del clàssic llibre il·lustrat), àlbum narratiu (on la interacció text/imatge configura la proposta, eminentment narrativa) i àlbum gràfic (on el format i la proposta artística condicionen la resta, i sol caracteritzar-se per textos no tan narratius). Un cop explicat el funcionament dels tres tipus d’àlbums (a través novament d’exemples concrets: Chris Van Allsburg per l’àlbum il·lustrat, Kitty Crowther pel narratiu, i Paul Cox pel gràfic), Van der Linden ens parla de les possibles interaccions entre les diferents tipologies d’àlbums, que produeixen obres híbrides entre el gràfic i l’il·lustrat, entre el narratiu i l’il·lustrat o entre el gràfic i el narratiu. Una categorització que, tot i partir de la realitat francesa, ajuda a posar en ordre la gran producció actual d’àlbums dins i fora de les fronteres franceses.

A “evolucions”, Van der Linden traça una línia temporal que va des de 1845 -amb el Struwwelpeter de Heinrich Hoffamn- fins a 2013 -amb l’autor francès Gérard Lo Monaco-. Amb ella vol explicar les innovacions que s’han produït al llarg dels segles i les evolucions que ha patit l’àlbum. La composició de les dobles pàgines d’aquest capítol és sempre la mateixa: ocupant la part central, hi ha una obra important que exemplifica alguna mena d’innovació rellevant d’una època (L’Histoire de Babar, le petit éléphant, de Brunhoff; Little Blue and Little Yellow,de Lionni; Where the wild things are, de Sendak o Nella Nebbia de Milano, de Munari, entre d’altres); i a la part inferior de la pàgina i sense il·lustrar, petites notes sobre altres autors significatius que han marcat l’evolució del format.

A “complements” trobem les referències bibliogràfiques i dues dobles pàgines on Olivier Douzou ens esbossa la seva concepció sobre l’àlbum. Unes pàgines que ens ajuden a comprendre el perquè de la importància del blanc en aquesta obra…

Així doncs, tot i que Album[s] parteix de l’anàlisi de la producció francesa, i que per tant, alguns dels autors o obres referenciades són poc conegudes a l’estat espanyol, podem dir que es tracta d’una obra de capçalera pels amants i estudiosos de l’àlbum. Sophie Van der Linden, directora de l’Institut Internacional Charles Perrault entre el 2004 i el 2008, i redactora en cap de la revista Hors Cadres, concebuda com un observatori de l’àlbum i les literatures gràfiques actuals, i traduïda al castellà comFuera de Margen per Pantalia, ha fet un gran esforç de síntesi i claredat, oferint al lector un llibre ple de claus per comprendre la producció actual d’aquesta mena de suport, un dels més originals i més característics de la literatura infantil actual.